Analitzem alguns mites i prejudicis que envolten la criança dels infants

La criança dels infants es basa en un legat de saviesa popular i de sentit comú on s’escolen alguns prejudicis que la investigació científica intenta eradicar. Analitzem alguns d’aquests mites i prejudicis.

  Confondre tenir sovint l’infant en braços amb malcriar.

Els infants de pocs mesos necessiten el contacte físic dels adults de la mateixa manera que necessiten aliment, descans o escalfor. L’olor de la mare i el seu balanceig els tranquilitzen i els donen seguretat. A partir del moment en què els infants gategen, i a mesura que van creixent aquesta necessitat es redueix en la mesura en què ha estat satisfeta. No ens abstinguem de tenir els infants en braços si són ells els que fan la demanda. No hem de confondre les nostres necessitats d’afecte amb les dels bebès. Els infants que han tingut relacions afectives que donen seguretat durant la primera infància, ploren menys, i seran més forts enfront de les possibles futures separacions. 

No deixar estar els infants per terra. 

Per què no han d’anar per terra els infants? El terra és el lloc idoni per estar habitualment els petitons des d’aproximadament els 3 mesos fins que caminen bé. Fins i tot als 4/5 anys i més, necessiten gatejar, seure i jugar per terra. És en terra on el bebè es troba més segur, on gaudeix de plena llibertat de moviment, on pot desplegar tota la seva energia i on pot intentar dur a terme els seus plans d’acció: explorar espais i objectes, experimentar moviments i postures, observar, descansar... En canvi col·locats a les maxi-cosis o en els cotxets estan molt limitats. És convenient condicionar l’espai perquè els lactants i infants petits puguin estar per terra. El prejudici de no deixar estar els infants per terra es sol basar en : - El rebuig que els infants s’embrutin. - L’aparició de sentiments d’abandonament. Aquests sentiments desapareixen si oferim un entorn ben preparat i els adults acompanyam l’infant estant amb ell a terra. - En altres ocasions, estar per terra és considerat poc educat, especialment quan els infants ja poden caminar. Afortunadament aquest prejudici no es dóna en totes les cultures.

Considerar l’infant com un ésser molt més fràgil i menys capaç del que en realitat és. 

Abans de parlar d’aquest prejudici cal donar per descomptat, com ja s’ha dit, que l’infant té unes necessitats afectives d’acolliment, contenció, carícies, moviment... i fisiològiques que han de ser cobertes; també cal recordar i tenir en compte que l’infant en cada moment de la seva evolució: - És capaç d’actuar per la seva pròpia iniciativa; no és un objecte, sinó un subjecte. - Posseeix un equipament biològic madur pel que necessita i pel que es proposa fer. - La seva experiència acumulada li permet anticipar el que passarà. - Manifesta una actitud de sorpresa davant el descobriment. El prejudici d’infravalorar la capacitat de l’infant du a tractar-lo com un objecte, a donar-li tot fet, a sobreprotegir-lo, a fer-ho tot per l’infant però sense comptar amb ell. S’actua de bona fe, però es dóna més importància al que està establert que s’ha de fer que a les necessitats, a les reaccions i a la resposta de l’infant. El nadó té iniciatives des del primer moment. Quan pren el pit sap indicar si desitja o rebutja les nostres propostes. Si l’adult està atent als senyals de l’infant i respon adequadament, si s’estableix un diàleg adult-infant parlant amb la mirada, amb la tebior de les mans, amb carícies amb la pressió adequada, amb paraules amoroses... llavors l’infant se sent plenament satisfet, sap respondre i pren iniciatives, tant quan està acompanyat com quan està tot sol. D’aquesta forma es va implantant un vincle segur. En aquest punt és bo recordar que: - D’una relació inicial segura sorgirà un adult afectuós i al mateix temps independent, el contacte el fa descobrir-se a si mateix i també es descobreix en la mirada de l’altre. Els infants considerats com a éssers capaços i respectats tal com són requereixen menys ajut de l’adult, són els protagonistes de les seves conquestes i estan més satisfets i oberts a l’altre. - De la sobreprotecció sorgirà un adult afectuós però depenent. Els infants sobreprotegits configuren personalitats falsament “exitoses”, competitives, afectades en la seva autoestima i anclades en el dubte. - De l’abandonament sorgirà una persona ressentida, agressiva, desconfiada, fins i tot amb possibles patologies. Els infants educats com a éssers capaços i competents no aprenen a seure perquè els adults els posen coixins al darrera; no aprenen a posar-se drets perquè els adults els aguanten. Són ells els que per si mateixos assoleixen tot el procés que va d’estar ajagut d’esquena a un total desenvolupament motriu que culmina amb una correcta lateralització. Sempre sota la mirada atenta i l’acompanyament seguritzant de l’adult que dóna resposta a les necessitats de l’infant. L’adult que confia en la competència de l’infant, no imposa, només acompanya, ofereix un entorn idoni en el qual l’infant prova, assaja, experimenta. L’infant, amb una curiositat que no s’esgota i un desig de moure’s incontenible, a poc a poc va aconseguint totes les habilitats per si mateix. Si s’està atent als estadis de desenvolupament motriu que es descriuen en aquest document, es podrà comprovar fàcilment.

Confondre esforç amb patiment i voler estalviar ambdues coses a l’infant.

Esforç i creixement van totalment lligats. La més mínima ajuda per acabar el que un infant ha començat, el priva de la satisfacció d’haver aconseguit una cosa per si mateix. Vida i patiment també van lligats. Recordem que bons pares són aquells que saben satisfer i frustrar convenientment els seus fills. Quan l’infant experimenta algun patiment, plora. El plor és una forma de fer sortir el dolor. S’han d’evitar els patiments innecessaris dels infants, però no se’ls pot estalviar els patiments inevitables, se’ls ha de permetre que plorin i s’ha de saber mantenir un càstig anunciat.

Quan abans millor...o fer de l’infant un producte de l’autoestima dels pares.

 Aquest és un prejudici molt estès. Pensar que el nostre infant ha de ser el primer o al menys ha de ser primerenc en totes les adquisicions: en posar-se dret, en caminar, en controlar el pipí i la caca o en començar a dibuixar a un paper. Atenció! la precocitat en l’adquisició de certes habilitats no n’és sinònim d’un major domini posterior! Moltes adquisicions primerenques van acompanyades o produeixen vicis posteriors molt difícils d’eradicar. L’exemple més clar és el dels infants que controlen el pipí i la caca forçats, molts d’ells sovint recauen o tenen dificultats en aquest camp. O el cas dels infants que agafen el llapis massa prest, molts d’ells implanten una forma d’agafar defectuosa, impossible de corregir. Al llarg d’aquest document s’insisteix repetidament en la importància que té el respecte al ritme de desenvolupament de cada infant. Cada infant és un ésser únic i incomparable.

Considerar problema que el l’infant tingui preferència lateral esquerra. 

Aquest prejudici ja quasi no té vigència. La lateralitat de l’infant es determina genèticament i actualment es considera que la lateralitat manual ja es manifesta dins del ventre de la mare: el fetus xucla el dit de la mà que serà preferent. Però hauran de passar 3 o 4 anys, fins que l’infant adquireixi una bona coordinació de la banda dreta i esquerra del cos, mai no s’ha de potenciar una especialització lateral prematura; és a dir: procurar que l’infant sigui dretà o esquerrà. El que s’ha d’aconseguir és el màxim grau d’activació del Cos Callós per a una bona connexió dels dos hemisferis cerebrals. La lateralització, dreta o esquerra d’ull, mà i peu serà la culminació espontània del correcte procés de desenvolupament motriu. Podríem parlar també d’altres prejudicis, com dur els infants massa tapats o el de dur-los mudats amb roba incòmoda, o la por a deixar-los estar a l’aire lliure quan fa fred. Els infants haurien d’anar amb roba còmoda, descalços sempre que puguin i passar el màxim temps possible a l’aire lliure. Els infants que van massa tapats o que habiten espais tancats on es fuma, estan més predisposats a constipar-se.


BIBLIOGRAFIA: - De Truchis, Chantal (2003) El despertar al mundo de tu bebé. Barcelona. Ed. Oniro. - De Andrés, Tomás i altres (1997) Alteraciones motoras en el desarrollo infantil. Madrid. Ed. CCS. - Instituto médico del desarrollo infantil. (1996) El desarrollo de la lateralidad infantil. Barcelona. Lebón. - Pikler, Emmi (2000) Moverse en libertad. Madrid. Ed. Narcea - Porres, Elvira (1995) Tócame, mamá. Madrid. EDAF